Estas son las imágenes del retiro de Meditación Zen organizado por el Centre Zen Nalanda en Montserrat de los días 26 al 27 de mayo de 2018. Como siempre, fue una agradable convivencia para la práctica intensiva dedicada a vivir el aquí y ahora, en concentración, equilibrio y calma silenciosa.
Se realizó Zazén (meditación sentada zen), samu (trabajo para la comunidad), y se realizó una meditación caminando por la montaña: plena conciencia de nuestro cuerpo y mente sobre el entorno mientras andamos en medio de la naturaleza.
Por las mañanas se desayunó genmai, la sopa de arroz tradicional de los monasterios zen.
Enseñanza de Dharma: los Tres Sellos de la Existencia
En el retiro fue impartido un kusen (enseñanza) sobre los Tres Sellos de la Existencia, las tres características que acompañan todas las cosas o fenómenos que conforman nuestra vida: la impermanencia, el sufrimiento y la ausencia de un Yo. Comprender bien cómo actúan esos tres conceptos es clave para comprender y enfocar correctamente nuestra vida.
Siguen algunas fotos del retiro, realizadas por Manel Capell.
LES COSES COMPOSTES
Siguen algunas fotos del retiro, realizadas por Manel Capell.
_______________________________
KUSEN (ENSEÑANZA)
CONTEMPLACIÓ
DELS TRES SEGELLS DE L'EXISTÈNCIA
Impermanència, Sofriment i Absència d’un Jo és el que
s’anomena en el budisme com Els Tres Segells de l’Existència.
Impermanència, Sofriment i Absència d’un Jo estan
íntimament interrelacionats, tant que és molt difícil definir un concepte sense
fer esment dels altres dos.
Creure que tot és permanent és sofriment: no hi ha res en
aquest Univers que sigui permanent. Tot té un principi, tot té una fi. Com el
propi Univers com una vida humana. Pot durar més o menys, però tot té una fi.
Creure el contrari, creure en una existència, possessions, sentiments
immutables i permanents no és més que sofriment.
I el mateix podríem dir del nostre pensament. Quan un
creu en valors immutables, per exemple, ens carreguem de prejudicis: armats
d’aquests valors ataquem als altres que no els comparteixen (i això és
sofriment, per a un i per als altres).
Al cap d’un temps, però, veiem com el pas del temps
canvia o desmunta de dalt a baix aquests valors o creences nostres que crèiem
immutables perquè canvia la nostra mirada sobre ells (perquè adquirim nova
informació, perquè el fets venen a demostrar el contrari, perquè l’edat ens
suavitza l’opinió, etc.), i això també és sofriment si ho veiem com un revés
propi.
No saber afrontar un sofriment, per tant, ens pots
conduir a més sofriment: pot ser l’inici d’un estat violent o d’un estat
depressiu.
Per tant, la persona sàvia ha d’entendre des del seu interior
més íntim que tot és impermanent. Essent conscient de la caducitat de les
coses, aprendrem a ser més feliços i a saber fer front qualsevol adversitat.
Impermanència
[Aniccā]
Es diu en el budisme: Impermanent és tot allò que està
condicionat, allò que depèn d’un altre element per a existir.
És a dir, és impermanent tot allò que conformen el que
s’anomena els Cinc Agregats:
les formes i els fenòmens
d'aquest món visible
les sensacions que ens arriben
a través dels nostres sentits
les nostres percepcions
concebudes a través dels nostres sentiments, idees o pensaments
els actes o causes d'aquests
actes
i la consciència del nostre
esperit, formada finalment per tot això
Per això es diu que els Cinc Agregats que acabem de
descriure no tenen substància pròpia, ja que tots ells estan sotmesos a la
impermanència i al canvi continu.
Sofriment
[Dukkhā]
També es diu en el budisme: Sofriment és tot allò que
està condicionat, com els Cinc Agregats.
Sofriment és aferrar-se a quelcom que està sotmès a un
canvi continu. Si t’aferres a això que és variable perquè ho creus immutable,
quan la condició canvia o decau causa frustració, desengany, desil·lusió...
Absència
d’un Jo [Anattā]
L’explicació està en allò que anomenem el Jo (l’ego)
Quan creiem que les formes i
els fenòmens d'aquest món visible són quelcom immutable
Quan creiem que les sensacions
que ens arriben a través dels nostres sentits són verdaderament el què són
Quan creiem que les nostres
percepcions concebudes a través dels nostres sentiments, idees o pensaments són
exactes, tal com han de ser
Quan creiem que els actes o
causes d'aquests actes són indefugibles
I quan creiem que la
consciència del nostre esperit, formada per tot això, és la que és i no pot ser
de cap més manera perquè “jo sóc així”.
És a dir, la majoria de la gent sempre s’aferra, per exemple, a un
Jo que creiem propi, personal, únic. Però, ben mirat, aquest Jo no és tal ja
que, perquè el nostre Jo sigui tal, s’ha de situar en relació amb el demés o
amb el que ens envolta ja que per si sol no es pot definir.
Hi ha un breu i antic sutra que diu:
Aniccā vata sankhārā
Impermanents són les coses
compostes.
La seva natura es sorgir i
desaparèixer.
Es dissolen tan aviat com
sorgeixen.
La pau final és la major
felicitat.
Massa sovint ens creiem que les formes i els fenòmens,
les sensacions, les percepcions, els actes i la consciència conformen el nostre
Jo, però la única veritat és que les formes i els fenòmens, les sensacions, les
percepcions, els actes i la consciència són permanentment variables. Per tant,
tot això no és el propi Jo. I, per tant, el nostre Jo, com a entitat, és vacu,
no és més que una il·lusió.
Diu el Buda: “quan amb la saviesa hom veu això,
llavors s’afebleix el sofriment”.
On està aquesta saviesa? Com podem
adquirir una saviesa que sàpiga veure les coses tal com són i estalviar-nos el
sofriment?
La saviesa està en la Meditació.
El budisme diu que l’origen del Sofriment es troba en els
Tres Verins: la ignorància-la il·lusió, el desig-l’aferrament, l’odi-la ira.
La ignorància és viure en el desconeixement de la
realitat. És viure de la il·lusió, de la fantasia, no tocar de peus a terra.
El desig la satisfacció de les passions, l’ambició
desmesurada per una millor vida present o futura, la cerca d’una satisfacció
més o menys immediata.
L’odi i la ira és l’aversió, al conegut i al desconegut
també. És fer a l’altre subjecte dels nostres mals. És projectar en l’altre
(persona, ésser viu o cosa) la nostra frustració violenta. És la por a perdre
(una riquesa, un país, una parella).
Si Meditem, però, adquirim la saviesa necessària per a veure les
coses tal com són.
Per la Meditació posem en calma la nostra ment i així un
es pot retrobar ell mateix en la calma i la tranquil·litat. Amb aquesta calma
assolida, relativitzem els pensaments i els prejudicis que immobilitzen la
nostra ment. I així és com, per la Meditació, aprenem a endreçar la nostra
ment.
Quan la nostra ment està dispersa i perd força, la
meditació canalitza la ment i aquesta recupera la força. Quan un pensament
aclapara (provocant dolor, sofriment), acostuma a ser, a més, persistent, per
això ens fa mal. La ment humana fa que encara ens hi recreem més en el dolor,
sobretot si encara pensem en que no hi hem de pensar. I així, sobre un
sofriment real encara hi afegim més sofriment.
Meditant, doncs, aparquem el pensament de la por, i el de
la ira, i el del desig... i tot això després es veu llunyà, perquè quan estem
en meditació es relativitza la importància que abans hi donàvem a tot això. La
meditació allibera la teva ment.
Segurament no deixaràs de seguir tenint por o enuig o
desig, entre altres coses perquè potser les circumstàncies no han variat, però
aquesta por, ira o desig ja no t’aclapararà tan durament com abans, ja no et sentiràs
tan malament. Et donarà un respir. I si segueixes meditant, aprendràs a
respirar millor i a trobar una sortida.
Si algú t’ofèn amb les seves paraules o actuació, per
exemple, no pot fer-te infeliç, a menys que converteixis aquestes paraules o
actuació en pensament teu i permetis que s’allotgi a la teva ment. Has
d’entendre que és el teu pensament i no el fet el que et fa infeliç.
Una vegada el pensament de dolor desapareix, el sofriment
desapareix. Aquest és el mèrit de la meditació: allibera la ment, buidant-la
dels pensaments obsessius, i la deixa receptiva a ser emplenada per pensaments
positius i per a desenvolupar al màxim qualitats espirituals com l’amor, la
compassió o l’altruisme.
I si canviem en la nostra forma de pensar i d’observar
les coses i el nostre entorn, nosaltres canviem. I si canviem, també canvia el
nostre entorn. El nostre canvi interior és com una pedreta que cau en una aigua
en calma i causa ones que s’expandeixen per tot l’estany. I així entendrem, per
exemple, que si alguna cosa no ha sortit bé pot ser una gran sort ja que pot
ser una oportunitat de canvi real.
Ment oberta. Res d’aferrar-se a les coses, al costum. Els
aferraments són avidesa, una il·lusió mental. La majoria sempre s’aferra, per
exemple, a un Jo que creiem propi, personal, únic. Però, ben mirat, aquest Jo
no és tal ja que, perquè el nostre Jo sigui tal, s’ha de situar en relació amb
el demés o amb el que ens envolta: per si sol no es pot definir. Per tant, el
nostre Jo, com a entitat, és vacu, és una il·lusió.
La Meditació, per tant, desemmascara l’enganyosa ment,
l’allibera d’allò que l’afligeix més íntimament, les il·lusions, els
prejudicis, els aferraments, etc. i, per tant, condueix a la persona cap a la
seva veritable llibertat.
Diu el Dhammapada:
Els estats mentals tenen el
seu origen en la ment,
són dirigits per la ment i
són creats per la ment.
Quan hom parla o actua amb
ment impura,
llavors el sofriment el
segueix a un com la roda a la petjada del bou.
Els estats mentals tenen el
seu origen en la ment,
són dirigits per la ment i
són creats per la ment.
Quan hom parla o actua amb
ment pura,
llavors la felicitat el
segueix a un com l'ombra que mai l’abandona.
_______________________________
VERSOS
DELS TRES SEGELLS DE L'EXISTÈNCIA
Tilakkhanādi gāthā (o
Tilakkhana)
Impermanència [Aniccā]
Impermanent és tot allò
que està condicionat;
quan amb la saviesa hom
veu això,
llavors s’afebleix el
sofriment.
Aquest és el camí cap a la
puresa.
Sofriment [Dukkhā]
Sofriment és tot allò que
està condicionat;
quan amb la saviesa hom
veu això,
llavors s’afebleix el
sofriment.
Aquest és el camí cap a la
puresa.
Absència
d’un Jo [Anattā]
Tots els dharmas [Agregats]
no són el propi Jo;
quan amb la saviesa hom
veu això,
llavors s’afebleix el
sofriment.
Aquest és el camí cap a la
puresa.
Poques persones arriben a
la Riba,
simplement hi corren al
llarg,
però aquells que
practiquen el Dharma
d’acord amb el Dharma ben
ensenyat,
travessaran el Regne de la
Mort tan difícil de transcendir.
Abandonant pràctiques
improductives,
el savi ha de desenvolupar
la claredat
en abandonar la llar per a
no tornar-hi,
ja que és lloc difícil de
gaudiment.
Ell hi hauria desitjat
delectar-se
amb una sensualitat que no
té res,
i el savi hauria hagut de
purificar-se la ment.
Qui té la ment ben
desenvolupada en els factors del despertar,
qui es delecta en no
aferrar-se a res tot renunciant a obtenir res,
flueix lliurement i no el
lliga el món.
